 |
|
"Veu de mar fonda" per Anna Maluquer |
|
|
El recital es conforma a partir de textos de cada autor. L’alternança
entre un text de Pla i una poesia de Vinyoli ens permet gaudir el
paisatge des de dos punts de vista diferents: el de Josep Pla, des de
la realitat del seu paisatge natal i el de Vinyoli, des de les emocions
provocades pel paisatge que va gaudir durant els seus anys d’estiueig.
Abans de cada tema s’introdueixen breument els textos que s’escoltaran,
tot subratllant-ne la semblança o la divergència. Tria i recitat: Anna
Maluquer
| Concerteu
l'activitat: info[a]fundaciojoseppla.cat
972 30 55 77
Preu: 200’00 €
Durada: 40 minuts
|
RECITAL POÈTIC
Els més de vint anys d’estiueig de Joan Vinyoli a
Begur feren sorgir en més d’una ocasió i a través de diversos llibres,
el seu “càntic vivent”. Eren dies de vacança que li permetien fugir de
la rutina de l’home i deixar anar completament el poeta, que discorria
envoltat de bons amics i d’un paisatge abrupte i alhora paradisíac amb
el blau de la mar interrogant-lo constantment. Josep Pla, era fill de
Palafrugell i, per tant, coneixia perfectament els racons i els
personatges que configuraven el seu paisatge natal; un paisatge que té
el mar com a gran protagonista, un mar farcit d’històries i d’enigmes
sobre els quals especular o imaginar.
Tenim, doncs, dos testimonis d’un paisatge que
alhora van ser i són dos destacats representants de la nostra
literatura, encara que la seva feina caminés per viaranys diferents: el
de la poesia en Vinyoli i el de la prosa en Pla.
La poesia de Vinyoli ens parla de percepcions molt
íntimes a través d’imatges grandiloqüents que li proporcionava la
natura: la duresa del roc, la tenacitat de les arrels, la veu fonda del
mar, les nits enceses, els abismes captivadors, la roca per al somni...
són els reflexos dels anhels, primer, i de les frustracions, després, a
mesura que la vida de l’home s’allunya del món construït pel poeta, a
qui només queda la paraula per salvar-se.
Si Vinyoli parteix d’un paisatge per fer un viatge a
l’interior del seu ésser, Pla parteix del mateix paisatge per veure, no
tant el que li produeix en el seu intern sinó per escandir una cultura
a través de l’activitat humana en aquest paisatge. Pla volia plasmar
com la geografia ens condiciona i ens conforma. I ens ho explica a
través de la seva experiència personal i, en moltes ocasions, la seva
adjectivació acolorida i plena de matisos ens remet també, en certa
manera, a una visió poètica d’aquest entorn que coneixia tan bé.
Anna Maluquer
|
 Pla:
 Aiguablava és una cala formada per la Punta d’es
Mut i els penyals de Cala de Cabres i Ses Falugues. Les roques de la
primera punta són d’un color de brasa viva. Els penyals presenten
aquells morats, violacis i lívids moradencs que ningú no va pintar
millor que Joaquim Mir a la seva època a Mallorca—la costa nord de
Mallorca i sobretot el Torrent de Pareis és l’obra màxima d’aquestes
tonalitats—i que es poden també veure a l’etapa més brava de la Côte
d’Azur, és a dir, entre Niça i la frontera italiana. Aquestes roques
enormes donen un gran recolliment a la cala i projecten sobre les seves
aigües ombres violetes. 
Tres guies – La Costa Brava, OC XXX,
p. 169
|
Vinyoli:
LA ROCA
Quina roca segura per al crit
de l’home, quina roca per al somni
d’aquest arbre ferit de retorçades branques?
Que ja no, sense arrels, el crit, en impossible
camí, vagi pels aires, deslligat
com una boira, però, quina roca,
per tal que pugui l’arbre del vell crit
almenys trobar suport?
Mira’l quiet i com, de mica en mica,
s’amoroseix el gest de la insoluble
força dels troncs, quan alguna hora sembla
l’ocell del cant posar-s’hi.
Ai, arbre del meu crit, que les arrels
penetrin en la roca mentre creixo
cap a la nit i em perdo; que la mort
no pugui ja trobar-me com una herba,
que em senti, roca, sempre, a les arrels.
El Callat (1956)
|
|
Pla:
A totes les platges del litoral era el mateix, cada
setmana es produïa un esdeveniment brillant: era l’ofici del diumenge.
Els senyors tenien encara barbes copioses i negres, empunyaven bastons
i empolainats, presentaven florejades armilles de fantasia; les
senyores es pentinaven babilònicament i tenien unes joies recargolades.
La petita església blanca i marinera, amb el sostre de l’absis
empaperat de petites estrelles, s’omplia de perfums de violeta i
d’heliòtrop, que eren els dos grans perfums—perfums satànics! —del
moment. Les noies cantaven a l’ofici l’Ave Maria de Gounod i cançons
ensucrades i tèbies. Les sortides de missa tenien una autèntica i
deliciosa cursileria. Els senyors s’arrengleraven a l’exterior, la
pompositat de les senyores desfilava davant la seva presència.
Tres guies – Costa Brava, OC XXX, p.
132
|
Vinyoli:
DIUMENGE
Quan ja per entre els pins
fresseja el mar de l’aire
i les copes són plenes
de l’hidromel solar;
quan esclaten les roses
i les flors de migdia cremen
a les terrasses vora l’aigua,
Diumenge, dret a les escales,
en el replà d’un alt silenci
ric dels secrets de cel·les i de pòrtics,
mira per sobre les teulades
la llisa mar guspirejant i sap.
Després de molta lluita, sols després
de l’incessant combat entre la roca
i el foc, madura i pren la flama.
Després de molta lluita, sols després,
pot la mirada omplir-se i retenir
calladament. I el gra madura als camps.
El Callat (1956)
|
|
|
|
|
|
 |
Què fem? 
