Ús de cookies
Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment a la nostra Política de Cookies.
imatge
imatge
imatge imatge
Home arrow What do we do? arrow Recitals arrow Veu de mar fonda. Vinyoli i Pla
aa | AA
 | 
CA | ES | EN | FR

"Veu de mar fonda" per Anna Maluquer Print E-mail
El recital es conforma a partir de textos de cada autor. L’alternança entre un text de Pla i una poesia de Vinyoli ens permet gaudir el paisatge des de dos punts de vista diferents: el de Josep Pla, des de la realitat del seu paisatge natal i el de Vinyoli, des de les emocions provocades pel paisatge que va gaudir durant els seus anys d’estiueig. Abans de cada tema s’introdueixen breument els textos que s’escoltaran, tot subratllant-ne la semblança o la divergència. Tria i recitat: Anna Maluquer

Concerteu l'activitat: info[a]fundaciojoseppla.cat 972 30 55 77
Preu: 200’00 €
Durada: 40 minuts


RECITAL POÈTIC

Els més de vint anys d’estiueig de Joan Vinyoli a Begur feren sorgir en més d’una ocasió i a través de diversos llibres, el seu “càntic vivent”. Eren dies de vacança que li permetien fugir de la rutina de l’home i deixar anar completament el poeta, que discorria envoltat de bons amics i d’un paisatge abrupte i alhora paradisíac amb el blau de la mar interrogant-lo constantment. Josep Pla, era fill de Palafrugell i, per tant, coneixia perfectament els racons i els personatges que configuraven el seu paisatge natal; un paisatge que té el mar com a gran protagonista, un mar farcit d’històries i d’enigmes sobre els quals especular o imaginar.

Tenim, doncs, dos testimonis d’un paisatge que alhora van ser i són dos destacats representants de la nostra literatura, encara que la seva feina caminés per viaranys diferents: el de la poesia en Vinyoli i el de la prosa en Pla.

La poesia de Vinyoli ens parla de percepcions molt íntimes a través d’imatges grandiloqüents que li proporcionava la natura: la duresa del roc, la tenacitat de les arrels, la veu fonda del mar, les nits enceses, els abismes captivadors, la roca per al somni... són els reflexos dels anhels, primer, i de les frustracions, després, a mesura que la vida de l’home s’allunya del món construït pel poeta, a qui només queda la paraula per salvar-se.

Si Vinyoli parteix d’un paisatge per fer un viatge a l’interior del seu ésser, Pla parteix del mateix paisatge per veure, no tant el que li produeix en el seu intern sinó per escandir una cultura a través de l’activitat humana en aquest paisatge. Pla volia plasmar com la geografia ens condiciona i ens conforma. I ens ho explica a través de la seva experiència personal i, en moltes ocasions, la seva adjectivació acolorida i plena de matisos ens remet també, en certa manera, a una visió poètica d’aquest entorn que coneixia tan bé.

Anna Maluquer


Pla:

Aiguablava és una cala formada per la Punta d’es Mut i els penyals de Cala de Cabres i Ses Falugues. Les roques de la primera punta són d’un color de brasa viva. Els penyals presenten aquells morats, violacis i lívids moradencs que ningú no va pintar millor que Joaquim Mir a la seva època a Mallorca—la costa nord de Mallorca i sobretot el Torrent de Pareis és l’obra màxima d’aquestes tonalitats—i que es poden també veure a l’etapa més brava de la Côte d’Azur, és a dir, entre Niça i la frontera italiana. Aquestes roques enormes donen un gran recolliment a la cala i projecten sobre les seves aigües ombres violetes.

Tres guies – La Costa Brava, OC XXX, p. 169


Vinyoli:

LA ROCA

Quina roca segura per al crit
de l’home, quina roca per al somni
d’aquest arbre ferit de retorçades branques?
Que ja no, sense arrels, el crit, en impossible
camí, vagi pels aires, deslligat
com una boira, però, quina roca,
per tal que pugui l’arbre del vell crit
almenys trobar suport?

Mira’l quiet i com, de mica en mica,
s’amoroseix el gest de la insoluble
força dels troncs, quan alguna hora sembla
l’ocell del cant posar-s’hi.

Ai, arbre del meu crit, que les arrels
penetrin en la roca mentre creixo
cap a la nit i em perdo; que la mort
no pugui ja trobar-me com una herba,
que em senti, roca, sempre, a les arrels.

El Callat (1956)


Pla:

A totes les platges del litoral era el mateix, cada setmana es produïa un esdeveniment brillant: era l’ofici del diumenge. Els senyors tenien encara barbes copioses i negres, empunyaven bastons i empolainats, presentaven florejades armilles de fantasia; les senyores es pentinaven babilònicament i tenien unes joies recargolades. La petita església blanca i marinera, amb el sostre de l’absis empaperat de petites estrelles, s’omplia de perfums de violeta i d’heliòtrop, que eren els dos grans perfums—perfums satànics! —del moment. Les noies cantaven a l’ofici l’Ave Maria de Gounod i cançons ensucrades i tèbies. Les sortides de missa tenien una autèntica i deliciosa cursileria. Els senyors s’arrengleraven a l’exterior, la pompositat de les senyores desfilava davant la seva presència.

Tres guies – Costa Brava, OC XXX, p. 132


Vinyoli:

DIUMENGE

Quan ja per entre els pins
fresseja el mar de l’aire
i les copes són plenes
de l’hidromel solar;
quan esclaten les roses
i les flors de migdia cremen
a les terrasses vora l’aigua,
Diumenge, dret a les escales,
en el replà d’un alt silenci
ric dels secrets de cel·les i de pòrtics,
mira per sobre les teulades
la llisa mar guspirejant i sap.

Després de molta lluita, sols després
de l’incessant combat entre la roca
i el foc, madura i pren la flama.
Després de molta lluita, sols després,
pot la mirada omplir-se i retenir
calladament. I el gra madura als camps.

El Callat (1956)

 

 

 

Recommended

Aula de Lletres de Palafrugell

Càtedra Josep Pla



Mapa literari català



Destino digitalitzat

Arxiu digital de l'Arxiu Municipal de Palafrugell

La Veu de Catalunya digital



Declaració mediambiental FJosepPla

 

Comparteix!


© Copyright 2004::2008 - Fundació Josep Pla - Telf.: (0034) 972 30 55 77
imatge   imatge
Disseny professional web::Xarxa Internet