Ús de cookies
Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment a la nostra Política de Cookies.
imatge
imatge
imatge imatge
Inici arrow Què fem? arrow Josep Pla al Tabarín
aa | AA
 | 
CA | ES | EN | FR

Josep Pla al Tabarín Imprimir a/e
El projecte "Josep Pla al Tabarín" és una iniciativa de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Palafrugell, l'Arxiu Municipal i la Fundació Josep Pla, en la qual s'estableix un joc d'il·lustració fotogràfica a partir d'un text de Josep Pla sobre algún aspecte de la Festa Major.

2015

 

“Ramon vivia en els cavallets. A la baldufa, hi tenia la cuina. En el ventre d'un dels cavalls de cartó d'aquells que pugen i baixen, hi tenia el rebost. Penjava la roba a les trompetes de les nimfes de l'orgue de vent. A la cadira portàtil engarlandada de roses —aquesta cadira que usen en els cavallets les mares de les criatures—, hi rebia la gent. En aquella mena de sot circular que hi ha entre l'arbre central i la baluerna circular que gira, hi tenia quatre caixes petites i miserables, pintades de marró, amb quatre sabates velles, unes robes destenyides i unes canyes de pescar petulants i llargues. Quan passava per la Barceloneta amb aquestes canyes, es pensava fer un efecte considerable.

El més original era el dormitori. Ramon es colgava a dins de la manxa de l'orgue dels cavallets. La manxa estava unida al carrousel per un engranatge i una politja. Quan els cavallets voltaven, la manxa s'inflava i es desinflava. Quan era plena de vent, la manxa tenia la forma de piràmide truncada, era una mena de boca de granota amb una ànima de ferro recoberta de cuiro que es plegava en desinflar-se. La manxa corria horitzontalment a la part del darrera del fris de nimfes i ballarines que tenien una daurada trompeta de cartó a la boca i unes galtes inflades que simulaven bufar quan sonava l'orgue nasal.

Recordo que un dia vaig fer veure a Ramon el perill que representava dormir a dintre aquell cau.

—Un dia els cavallets, sense saber com, es posaran a rodar, la manxa es comprimirà i morireu fet una truita. Sort, però —vaig afegir rient—, que mentre aneu quedant planxat com uns pantalons sonaran totes les trompetes destrempades de les nimfes, i les ballarines alçaran la cama.

—No deixarà d'ésser una mort agradable ...— respongué ell amb la vanitat infantívola que tenen els artistes quan se'ls parla de les seves rareses i excentricitats, gratant-se amb la llarga ungla groga del dit petit les arrugues del front i l'espessor bosquetana de les celles.”

Josep Pla. El quadern gris. Barcelona: Ed. Destino, OC I, 1966, p. 503

 

2014

Ricard Martínez, especialista en refotografia, ha il·lustrat el text de Josep Pla que explica la sortida de l'ajuntament de les autoritats locals que anaven a l'ofici de la Festa Major a l'església de Palafrugell. La imatge actual és del xamfrà entre el carrer dels Valls i el de Pi i Margall, a la qual hi sobreposa la fotografia de l'antic ajuntament procedent del fons Francesc Alsius de l'Arxiu Municipal de Palafrugell.

     “L'ofici era a les deu. Les autoritats es reunien a l'Ajuntament i anaven a la parròquia en corporació, precedits del sereno mut, que manava els serenos i els agents subalterns. L'alcalde portava la vara, una camèlia al trau i dues gotes de perfum de violeta als cabells arrissats i al mocador de butxaca. Era un home alt i pàl·lid, escàs de gesticulació, que semblava una figura de cera. Llavors es portaven aquells minúsculs dipòsits d'aigua que es col·locaven darrera la solapa i mantenien en frescor la camèlia o el clavell. Sota la llum blanca, l'Ajuntament, negre, semblava una comitiva mortuòria, endolada i grotesca. Feia un sol enlluernador.

     Feia calor. Quan les autoritats sortien de l'Ajuntament, tot semblava transformat, mirificat. Flotava en l'aire una ploma blanca d'oca o un plomall de pollastre, de color rovellat, que joguinejava sobre el gregalet matinal i blavís. En alguna casa havien iniciat el sofregit de l'arròs, l'aire era suculent. El cel era blau i feia la calor seca i dura que ha de fer a l'estiu -la calor de les cigales de vidre i de l'espígol de perfum frenètic, intens. Quan hom arribava a l'església, immersa en la frescor de les velles pedres, la sensació desalterava. L'altar major, barroc -tot, llavors, era barroc a dins de les esglésies-, semblava un caliuer. L'element oficial -que llavors era més nombrós que ara, car hi havia duaner i cabo de mar- es col·locava a l'esquerra de l'altar major, i començava l'ofici. L'altar major, daurat, sobrecarregat de columnes amb fullatges i fruites, poblat d'escultures de sants posats en els nínxols coronats per una petxina, sants en posicions declamatòries, amb el Pare Etern barbut a dalt de tot, abraçant el conjunt, semblava una obra de confiteria de la qual la llum feia regalimar un suc de caramel. Les senyoretes, amb aquelles puntes al coixí que es portaven llavors, enjoiades de bijuteria, amb pintes, arracades, aquells anells, braçalets, els pentinats alterosos, els monyos trenats i les sabates de doré, tenien aquella mirada profunda i melangiosa de la curiositat insatisfeta. Potser la més gran diferència entre aquelles noies i les que vingueren després està en la minva de la intensitat de la mirada, en la seva vaguetat i en la seva indiferència progressiva. Però potser val més deixar-ho córrer per no entrar en la cursileria. Cada generació té les seves metàfores, que són més difícils de perdre que els queixals i les dents.”

Josep Pla. El meu país.
Barcelona: Ed. Destino, OC VII, 389-390




 

2013

El fotògraf Jordi Cané il·lustra el text de Josep Pla que descriu l'ambient de Plaça Nova durant la Festa Major de Palafrugell. A la fotografia, procedent de l'Arxiu Municipal, podem veure una imatge també de Plaça Nova contemporania al text de Pla extret del llibre Palafrugell, peix fregit (Edicions de la Punta d'es Mut, 1954).

     "A l'estiu, una de les coses més agradables que es poden fer, al vespre, a la vila, és anar a seure a Plaça Nova -a esperar la fresca del ventet de la terra. A les terrasses dels cafès d'aquesta plaça, s'hi està bé, sobretot ara que els arbres s'hi van fent i l'escenografia dels llums moderns es lliga tan bé amb la botànica municipal. Com que sempre hi trobeu gent que no calla mai -perquè el peix fregit és xafarder de mena-, gairebé no heu de fer cap esforç mental. A l'estiu, a Plaça Nova, s'hi bada admirablement.

     Però heus aquí que de sobte apareix davant de la vostra vista una cara que d'entrada us sembla una cara nova i que després resulta que teniu per vista. És clar que la teniu per vista! És la cara del senyor Corrales, l'afinador de pianos, tan simpàtic i divertit, que conta magnífiques anècdotes del seu ofici. L'aparició del senyor Corrales a Plaça Nova és el rellotge que ens indica que ens trobem en vigílies de la festa major de Santa Margarida. El senyor Corrales és el primer d'arribar - la persona que ens indica inexorablement que ha passat un any més.

     Després, en dies successius, veiem en Valentí Fumet, en León mecànic, en Costa futbolista, que ens arriba de València, en Pelli cer i alguns altres tipus més de la població, que pel fet de guanyar-se bé la vida fora de casa vénen cada any a passar la festa. Aquests homes van apareixent un darrera l'altre, alegres i contents. Tothom té una veritable satisfacció de veure'ls, tot i que la seva presència ens indica, amb la fixesa de les broques d'un rellotge, que la Terra ha donat una altra volta al Sol, completa.

     Amb el darrer autobús de la S.A.R.F.A. de la vigília solen arribar les senyoretes dedicades a les passions de l'amor. Vénen a complir, amb el seu aire de pintada resignació, els deures de la seva professió i a fer el número que no figura mai en el programa de la festa. La palla nova passa per davant de les terrasses dels cafès entre la hipòcrita indiferència general progressiva - una indiferència, però, molt enriolada per dins. Carrau els porta les maletes de cartó, a dins de les quals no hi sol haver més que un raspall per a les dents.

     Davant d'aquestes successives aparicions sentim que ja no ens podem desdir de celebrar la festa. No és pas que la mandra no sigui considerable! Però, ¿qui seria capaç de quedar malament amb el senyor Corrales, amb en Costa i el simpàtic senyor Pellicer? No. No hi ha més remei: j a no podem tornar enrera. La vida continua. Ha passat un any més. És amb l'aparició d'aquestes figures que comença un altre any i que sota de l'anterior s'ha de passar ratlla, per dir-ho com els vells tenidors de llibres."

Josep Pla. El meu país.
Barcelona: Ed. Destino, OC VII, 676-678




 

 

Recomanem

Aula de Lletres de Palafrugell

Càtedra Josep Pla



Mapa literari català



Destino digitalitzat

Arxiu digital de l'Arxiu Municipal de Palafrugell

La Veu de Catalunya digital


Declaració mediambiental FJosepPla



 

Comparteix!


© Copyright 2004::2012 - Fundació Josep Pla - Telf.: 972 30 55 77
imatge   imatge
Disseny professional web::Xarxa Internet