Ruta Josep Pla

    “Durant els tres o quatre primers anys de carrera vaig escapar-me una infinitat de vegades del pis del carrer de Mallorca deixant la porta simplement ajustada. Quan notava que el meu germà —que compartia la mateixa habitació— dormia com un soc, m’alçava, em vestia, arribava, sense fer el menor soroll, a les palpentes, fins a la porta del pis, que obria amb una cura gairebé professional. Sortia a l’escala i ajustava la porta. Baixava uns esgraons i em calçava. Tot l’èxit de l’operació estava basat en la hipòtesi absurda que a ningú, en el pis, no se li ocorreria de despertar-se. La suposició que algú, pujant o baixant l’escala, s’adonés que la porta era ajustada, ni la plantejava. El curiós és que la primera hipòtesi es confirmà d’una manera total. No es despertà mai ningú —i si es despertà no s’adonà mai que la porta del pis era oberta ni de la meva falta. 
    Quan arribava al carrer —tenir la clau de la porta del carrer no oferia cap dificultat— l’aire fresc em retornava.
    Baixava rambla de Catalunya avall, però al cap de dues o tres travessies es presentava sempre la mateixa pregunta:
    —Bé. Però ara ¿què faràs?, ¿on iràs?
    Sortia amb molt pocs diners a la butxaca —és dir, amb els diners que tenia habitualment: pràcticament pelat.”