La Fundació Josep Pla us proposa passar una Setmana Santa amb to planià. Dins el calendari estable de la pròpia Fundació hi ha programades dues activitats guiades: una passejada literària A peu Pla. El rerepaís i una Ruta Josep Pla. Si voleu conèixer el paisatge tal i com el veié Josep Pla, no us les podeu perdre. El Parador d’Aiguablava acull fins el juny l’exposició “Pla, l’Hermós i companyia” una mostra fotogràfica d’aquells homes (i una dona) que l’escriptor va convertir en personatges literaris. Llegiu més...

Eren majoritàriament pescadors i vivien a les cales de la nostra costa en una llibertat que Josep Pla va respectar i envejar. Finalment, la Fundació us recomana una visita a “El Madrid de Josep Pla”, una exposició sobre els viatges que va fer l’escriptor al Madrid dels anys 1921-1931 i, és clar, de la literatura que se’n deriva.

     Els qui no em conegueren a disset o divuit anys no podran comprendre mai la intensitat de l'efecte màgic que em produí la lectura d'aquell llibre. Jo era un primitiu, un pur primitiu, un fang tot just deformat per l'assimilació mecànica dels tòpics més corrents, més persistents. Es pot dir que l'única cosa que m'havia ratllat havien estat els prejudicis del carrer: el fetitxisme de la riquesa i de la brillantor, l'admiració del que es fa veure, l'adoració de les virtuts oficials. En aquella edat mítica i simplista el gènere més sagrat és el convencional. El que costa més d'arribar a assolir, un cert esperit crític, em mancava completament. I encara hi havia altres raons per a predisposar-me cap aquell estat: la vida familiar, freda, puritana i severa dels meus anys d'infantesa m'ha produït un excés d'emotivitat i de sentimentalisme que no he sabut mai, exactament, en què emprar. En aquell moment, aquest excés caigué, com un plom, sobre la balança dels tòpics recollits, vivíssims. Vaig quedar literalment impressionat, impressionat fins al grotesc.

Ho creureu? Gairebé m'enrogeix de constatar-ho: aquell llibre de rebuts en el qual hi havia el bo i millor de Barcelona em despertà l'instint de la seguretat, que és un instint permanent. Davant de les seves pàgines em vaig sentir a sopluig, com un pollet sota la ploma tèbia de la lloca. Sensació deliciosa... Vaig sentir-me cobert i estimulat i tots els dies que havia hagut de passar per a arribar a aquella hora em semblaven una terrible tempesta passada a la intempèrie enmig d'elements desencadenats. Exactament la mateixa sensació que quan s'arriba a la vora del foc després d'un dia passat entre la neu. 

El quadern gris. OC I. Barcelona: Ed. Destino, 1966 p. 603-604