Presentació de Sebastià Roig de la revista Vèlit, núm. 7. Fundació Josep Pla, 14.10.06
 

Distingit públic, distingides autoritats

Celebro que la Fundació Josep Pla ens hagi volgut acollir aquest vespre, per dur a terme la presentació del número 7 de Vèlit, la Revista de l’Empordà.

A mi em satisfà especialment haver vingut, perquè des de fa molts anys, treballo en el ram laboral de les collonades. I Pla va ser dels pocs que van donar-li a la ‘collonada’ l’aurèola de respectabilitat que li calia.

No us descobreixo res si us dic que la gràcia de Pla, de la seva obra escrita, és que un bon paràgraf seu li dóna mil voltes a qualsevol càmera digital o qualsevol programa de Photoshop.

Gràcies a la precisió de les seves paraules podem reviure les llums, les aromes, les textures, la innocència d’aquell paisatge empordanès d’abans de la postguerra i la transformació provocada pel turisme.

D’aquests espais, en conservem intactes un alt percentatge. N’hi ha d’altres que, de moment, ja els hem perdut. I alguns, són tan poderosos, que encara que els hi encasquetin un Club Mediterrani per barret, resisteixen amb dignitat l’embranzida del progrés.

No sé… M’imagino que si Josep Pla visqués en aquest segle s’hi sentiria incòmode.

Per què?

–Ara mateix, els escriptors i els cuiners només són aquelles persones que surten a la tele.

–Ara mateix, la cuina familiar consisteix a obrir el congelador i treure un paquet de la Sirena.

–Ara mateix, a l’Empordà hi ha gent que viu en coses que volen semblar masies, a prop d’uns forats de golf.

–Ara mateix, els municipis de l’Armentera i Llançà es troben entre els vint-i-cinc municipis amb un índex més alt de construcció de tot Catalunya.

–Ara mateix, el lloguer mensual d’un pis a Figueres ha augmentat un 21’6% durant els últims sis mesos.

–Ara mateix, a l’Empordà hi tenim ramats d’estruços!

–Ara mateix, el pa amb tomata es serveix en estat líquid a Cala Montjoi.

–Ara mateix, a l’Hotel Empordà ja no s’hi pot fumar.

I podria continuar… Però, només amb tot el que porto dit, suposo que a Josep Pla li hauria vingut una feridura.

Evidentment, el nostre país ja no és el que perviu cristal•litzat a les pàgines planianes. Canvien els costums, els usos, els ritus col•lectius, les tecnologies, els sorolls, la composició de les poblacions… Però allò que costa més de desfer i capgirar és el paisatge.

Bé, tampoc no es pot dir que no hi hagi hagut voluntat de fer-ho. Perquè des dels anys setanta fins ara, hem especulat amb el paisatge tant com hem pogut. Ens l’hem patejat, l’hem roturat i l’hem rebentat. L’hem malvenut, l’hem piconat i l’hem fet estelles.

Però ens ha fet tot això més feliços? No.

I més guapos? Encara menys.

L’única cosa bona de tot aquest desgavell ha estat l’augment progressiu de la consciència ecològica de la gent del país. S’ha començat a admetre que el territori s’ha de preservar, respectar i tenir-ne cura. S’ha arribat a la conclusió col•lectiva que és millor ser empordanesos que ser emportlandesos; és a dir, anar carregats de portland fins al clatell.

En aquest número de Vèlit, dedicat al paisatge, tot això us ho explicaran amb paraules molt més ben triades i fonamentades que les meves. Us posaré d’exemple un tastet de Joan Nogué, del seu article “Per un paisatge culte i endreçat”.

Diu Nogué: “El paisatge és un excel•lent indicador per valorar el nivell de cultura, de civilitat i d’urbanitat d’un territori, a qualsevol escala. Els països cultes, civilitzats i educats solen gaudir d’uns paisatges, ja siguin rurals o urbans, harmònics i ordenats. I això és així perquè en aquests països s’ha entès de fa temps –i s’ha actuat en conseqüència– que el paisatge és la projecció cultural d’una societat en un espai determinat”.

Després de llegir això, queda clar que en aquest tros de món encara ens falta un bon bany d’educació.

Però no tot està perdut. Hi ha tres raons que m’ho fan pensar així.

La primera raó es remunta al nostre passat recent. Crec que hauríem de recordar, més sovint, que, a mitjans dels anys setanta, un grup de joves es va encadenar davant d’unes excavadores, per impedir que un espai públic –conegut avui com a Parc natural dels Aiguamolls– s’acabés convertint en una rèplica infecta d’Empúriabrava o Santa Margarida.

Aquells joves eren poquets, però el seu mèrit és inqüestionable. Es van enfrontar de caps contra el dogma dominant, que proclamava que allò que era bo per al país, allò que era digne i assenyat, allò que contribuïa al progrés, era la creació de termiters vertiginosos al Puig Rom o segones Venècies a tocar la Muga.

D’alguna manera, el discurs d’aquells joves dels 70 no s’ha esmorteït, sinó que s’ha amplificat a través de les dècades i ha acabat quallant en una plataforma transversal, anomenada Salvem l’Empordà. I aquesta és la primera cullerada d’optimisme.

La segona cullerada es diu “Fluvià Nàutic”. La gloriosa voladura d’aquell complex ronyós, a hores d’ara, ja s’ha convertit en obra d’art. La podeu veure al Museu de l’Empordà, dins la mostra titulada Arxiu Paisatge: 01.

La desintegració d’aquella carcassa ens ha demostrat que no s’ha de tenir por a exigir que s’eliminin del paisatge els nyaps que han estat mal concebuts des d’un principi. Encara ens queden molts Fluviàs Nàutics per enderrocar. Però ho haurem de fer si volem que la qualitat de vida dels fills dels nostres fills tingui alguna qualitat.

I el tercer motiu d’optimisme és que, a hores d’ara, comptem amb una eina anomenada Pla Director Territorial de l’Empordà, que ha de jugar a favor nostre.

És cert que al Pla Director se li poden posar objeccions; però, d’entrada, és millor tenir-lo que continuar com fins ara, vivint en el campi qui pugui. Tot dependrà de com s’apliqui i com se l’interpreti.

De moment, és bo donar-li un vot de confiança, però sense deixar d’estar alerta.

I això enllaça amb la presentació que estem duent a terme. Una bona manera d’estar alerta és estar ben informats. I aquest número de Vèlit és ple d’articles molt llegidors i entenimentats, que ens ajudaran a entendre la importància cabdal de tenir un paisatge endreçat com Déu mana.

Esmentar tots els continguts d’aquest número seria absurd. A mi m’han interessat especialment, “Les closes de l’Alt Empordà”, d’Albert Llausàs, “L’arrel pagesa del paisatge”, de Joan Tort, “Natura i simulacre” de Joaquim Español, l’entrevista de Maria Lluïsa Borràs al conseller Nadal, o l’article ja esmentat de Joan Nogué. Però no patiu, que hi trobareu molta més teca.

Si Josep Pla hagués tingut aquest Vèlit a les mans, no sé què n’hauria dit. Del que estic segur és que si li haguéssim passat la maqueta buida, ens l’hauria pogut emplenar tota ell solet. De la pàgina 3 a la 66.

Finalment, deixeu-me acabar amb les paraules d’un contemporani de Pla, que no sé si acostuma a treure gaire el nas per aquesta casa.

Es tracta d’un altre empordanès grafòman i de sang pagesa, conservador i bon amic del mam. Carles Fages de Climent

Deia Carles Fages de Climent: “El paisatge és una cosa sagrada. Si a nosaltres ens treuen el paisatge i quatre coses més, ens quedem pelats com una rata”.

Doncs això. No siguem rates… No sigueu rates. I compreu-vos el número 7 de Vèlit.