Josep Pla (1897 – 1981) es el título de la exposición permanente instalada en la casa natal del escritor, en el carrer Nou, 49 de Palafrugell. Se trata de una exposición divulgativa que explica el itinerario vital y profesional del escritor enmarcado dentro del contexto histórico del S. XX.

Estructura

1. Presentación: Panel de imágenes y citas

Les fotografies meves em fan por i no pas per la quantitat més o menys grossa de vanitat personal que poden contenir, sinó per l’aclaparadora semblança que tenen amb mi mateix: la mobilitat de les faccions, la projecció externa dels sentiments, la gesticulació excessiva, la impossibilitat de mantenir-me en un to i una fredor plausibles.

Notes disperses. XII, 375

2. Audiovisual: 24´Josep Pla viatger. (Josep Pla viajero) Leopold Pomés
3. Planta Baja: Itinerario biobibliográfico 1897-1981:

Primera volada (1897 – 1919)

Josep Pla con otros miembros de la Penya de l'Ateneu. Ateneu Barcelonès, 1921. Fundació Josep Pla, col. Col·legi Periodistes Girona.

Un dia sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d’escriure els sentiments que em produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada. Cada vegada que començava aquests exercicis estava dominat per una efusió ideal. No m’enamoraré mai tant de cap deessa, ni de cap melodia, com em vaig enamorar d’aquelles coses. Encegat, vaig arribar a suposar que serien de possessió fàcil. Pobre de mi! De vegades, a mig escriure la primera ratlla, ja esquinçava el paper. Ho tornava a provar... Hi tornava encara. El neguit de la temptativa, una successió d’estats de joia aparent i de desesperançament real, m’emplenaven les tardes. Era que ja estava tocat per la fal·lera pueril i ridícula d’aquest ofici amarg.

El meu país. VII, 475

Cartes de lluny (1920 –1938)

Josep Pla delante de la Cariátides del Erecteon. Atenas, 1923. Fundació Josep Pla, col. Edicions Destino.

El periodisme té una cosa bona: obre un camp vastíssim a l’observació i provoca contactes humans molt variats, alguna vegada, plens d’interès. A les persones propenses a vagabundejar i a sentir-se una ombra tènue i inconsistent que passa, un moment, sobre la terra -i aquest és el meu cas- els permet, a més a més, quan el propi signe monetari té una certa duresa, desplaçar-se ad libitum. En algunes èpoques de la vida he sentit el desplaçament en forma gairebé morbosa -he estat un home errívol. [...] Vaig convertir-me en una passavolant continental i això em portà a tastar moltes cuines, a dormir en innombrables llits, a parlar amb molta gent. Durant aquesta etapa vaig escriure moltíssim.

La vida amarga. VI, 7

Aigua de mar (1939 –1947)

Josep Pla en La Marineda. Calella de Palafrugell, años 1940. Fundació Josep Pla, col. Josep Vergés.

Després de tant vagabundejar pel món i de tantes i inútils fatigues, calia aturar-se un moment i reposar una mica. La determinació fou bona: hi vaig anar per quinze dies i al cap d’un any encara hi era, lluny de fam, de feina i de neguit. En aquella època, a Fornells, no hi havia ni església, ni rellotge públic, ni oficina administrativa, ni encarnació de l’autoritat legal.

Aigua de mar. II, 11

Coses vistes (1948 – 1965)

Londres 1955. Fundació Josep Pla, col. Edicions Destino.

L’escriptor cerca avui la realitat, la meravellosa, enorme, misteriosa realitat que ens volta i a la qual donem voltes, i només és acceptada com a veritable aquella literatura que parteix del real i en cerca l’emoció entranyable.

Coses Vistes. Ed. Selecta, 1949, p. 13

Notes del capvesprol (1966 – 1981)

Mas Pla. Llofriu, 1967. © Xavier Miserachs. Fundació Josep Pla.

Ara que sóc horrorosament vell -vuitanta-dos anys- i tinc una perspectiva suficient, he de confessar que jo no hauria sabut fer altra cosa que escriure. [...] Els meus escrits m’han permès d’enfrontar-me amb les coses que m’agraden: descriure un paisatge, l’enigma del mar, espiar la insensatesa de la vida dels homes i de les dones, trobar un adjectiu al vol d’un ocell, a les corbes d’una noia jove, què dir de la petulància d’una flor. El resultat de tot això no sé quin és, però es troba en aquesta immensa paperassa que vostès tenen al davant i que constitueix l’Obra Completa. Gairebé res, tota la meva vida.

Per passar l’estona. XXXVI, 7 - 8

El quadern gris

És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió -ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida-, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?

El quadern gris. I, 451