2003

El temps que fuig. Narcís Comadira i Josep Pla (Le temps s'enfuit. Narcís Comadira et Josep Pla)

Le premier jour de l’été, la Fundació Josep Pla a inauguré une nouvelle proposition de relecture de l’œuvre de l’écrivain de Palafrugell avec l’exposition El temps que fuig qui met en relation des extraits de l’œuvre journalistique et graphique d’un auteur contemporain, Narcís Comadira, et le livre de Josep Pla Les hores qui, voilà cinquante ans, fut présenté par un autre poète, Salvador Espriu, en ces termes : “Totes fereixen, la darrera mata. El lema elegant dels vells rellotges de sol sembla que implícitament reguli el seny i la memòria de Josep Pla”.

Cette exposition invite à savourer l’œuvre de Comadira et de Pla, à percevoir divergences, points communs, opinions contraires ou nostalgies partagées. Bien souvent les quelques cinquante années qui les séparent s’effacent du fait de la paralysie culturelle – et générale – que la guerre et l’après-guerre ont provoquée dans notre pays. Écoutez bien ce dialogue entre deux auteurs qui appartiennent à des époques différentes et dont les valeurs sont elles aussi différentes, mais qui sont si proches par leurs sensibilités, les paysages familiers et le cadre de vie.

« Estimat Any Nou, no perdem el temps! Deixem córrer els mirallets! Com l’any passat, m’acontentaria de poder anar al llit tranquil dia per altre »

Josep Pla. Les hores. OC XX, 16-17.

« Tot i que la pressió del pas del temps és dolorosa i de vegades insuportable, sóc partidari de no defugir-la, perquè la meva experiència em porta a creure que només els qui senten aquest dolor somort –o agut- aprofiten la vida, en el sentit més general del terme, i aprofiten a tenir alguna idea de les seves meravelles. […] Aquest llibre concretament, elaborat pensant a posar uns comentaris, merament col·loquials, a les hores de l’any, ha estat, per a mi, una pura delícia, un entreteniment excepcional. Tothom l’hauria pogut escriure si s’hagués tret de sobre la confusió mental-monetària de l’època actual. »

Josep Pla. Les hores. OC XX, 9-10.

« Fa dies que bufa el vent, que la pluja cau a gavadals, de cop, arrossegant-ho tot; que el mar, enfellonit, s’endú la sorra de les platges, com volent esborrar els dies de glòria de l’estiu, com volent imposar per la força una tristesa adusta i duradora. Ja ho sé que tornarà a sortir el sol i que podrem passejar-hi pacífics mentre els arbres es van despullant, mentre es treuen les seves túniques d’or o de porpra per mostrar-nos, impúdics, els seus esquelets d’aer glacial. Però ara bufa el vent, ara plou, ara les onades salten esvalotades i, als cors, s’hi instal·la el desassossec i la malenconia. »

Narcís Comadira. "Tristesa". El País, 22.11.2001.