2003

El temps que fuig. Narcís Comadira i Josep Pla

Coincidint amb el primer dia d’estiu, la Fundació Josep Pla va inaugurar una nova proposta de relectura de l’obra de l’escriptor de Palafrugell amb l’exposició El temps que fuig, que posa en relació uns fragments de l’obra periodística i gràfica d’un autor contemporani, Narcís Comadira, i el llibre Les hores de Josep Pla que ara fa cinquanta anys va ser presentat per un altre poeta, Salvador Espriu, amb aquestes paraules: “Totes fereixen, la darrera mata”. El lema elegant dels vells rellotges de sol sembla que implícitament reguli el seny i la memòria de Josep Pla”.

L’exposició convida a assaborir l’obra de Comadira i Pla, a percebre divergències, coincidències, valoracions oposades o nostàlgies compartides. La cinquantena d’anys reals que els separen sovint es dilueixen per la paràlisi cultural –i general- que provocaren la guerra i la postguerra en aquest país. Escolteu bé aquest diàleg entre dos autors de temps i valors diferents però de sensibilitats, paisatges i escenaris vitals ben propers.

“Estimat Any Nou, no perdem el temps! Deixem córrer els mirallets! Com l’any passat, m’acontentaria de poder anar al llit tranquil dia per altre”

Josep Pla. Les hores. OC XX, 16-17.

“Tot i que la pressió del pas del temps és dolorosa i de vegades insuportable, sóc partidari de no defugir-la, perquè la meva experiència em porta a creure que només els qui senten aquest dolor somort —o agut— aprofiten la vida, en el sentit més general del terme, i aprofiten a tenir alguna idea de les seves meravelles. […] Aquest llibre concretament, elaborat pensant a posar uns comentaris, merament col·loquials, a les hores de l’any, ha estat, per a mi, una pura delícia, un entreteniment excepcional. Tothom l’hauria pogut escriure si s’hagués tret de sobre la confusió mental-monetària de l’època actual.”

Josep Pla. Les hores. OC XX, 9-10.

“Fa dies que bufa el vent, que la pluja cau a gavadals, de cop, arrossegant-ho tot; que el mar, enfellonit, s’endú la sorra de les platges, com volent esborrar els dies de glòria de l’estiu, com volent imposar per la força una tristesa adusta i duradora. Ja ho sé que tornarà a sortir el sol i que podrem passejar-hi pacífics mentre els arbres es van despullant, mentre es treuen les seves túniques d’or o de porpra per mostrar-nos, impúdics, els seus esquelets d’aer glacial. Però ara bufa el vent, ara plou, ara les onades salten esvalotades i, als cors, s’hi instal·la el desassossec i la malenconia.”

Narcís Comadira. "Tristesa". El País, 22.11.2001.