Temporary Exhibitions
2003
El temps que fuig. Narcís Comadira i Josep Pla (Time flies. Narcís Comadira and Josep Pla)
Coinciding with the first day of summer, the Fundació Josep Pla iniciated this new venture to revisit the work of the writer from Palafrugell with the exhibition El temps que fuig (Time flies) . This relates some fragments of the graphic and journalistic work of contemporary author Narcís Comadira with the book Les hores (The hours) by Josep Pla, fify years since it was presented by another poet, Salvador Espriu, with these words: “Totes fereixen, la derrera mata. El lema elegant dels vells rellotges de sol sembla que implícament reuli el seny i la memòria de Josep Pla“.
The exhibition invited you to savour the work of Comadira and Pla, to perceive the differences, coincidences, opposing values or shared nostalgia. The fifty years which separate the writers are often dissolved by the cultural and general paralysis, which the war and post war produced in this country. Listen clearly to this dialogue between these two authors from different times and values but of very similar sensitivities, landscapes and critical scenes.
“Estimat Any Nou, no perdem el temps! Deixem córrer els mirallets! Com l’any passat, m’acontentaria de poder anar al llit tranquil dia per altre”
Josep Pla. Les hores. OC XX, 16-17.
“Tot i que la pressió del pas del temps és dolorosa i de vegades insuportable, sóc partidari de no defugir-la, perquè la meva experiència em porta a creure que només els qui senten aquest dolor somort –o agut- aprofiten la vida, en el sentit més general del terme, i aprofiten a tenir alguna idea de les seves meravelles. […] Aquest llibre concretament, elaborat pensant a posar uns comentaris, merament col·loquials, a les hores de l’any, ha estat, per a mi, una pura delícia, un entreteniment excepcional. Tothom l’hauria pogut escriure si s’hagués tret de sobre la confusió mental-monetària de l’època actual.”
Josep Pla. Les hores. OC XX, 9-10.
“Fa dies que bufa el vent, que la pluja cau a gavadals, de cop, arrossegant-ho tot; que el mar, enfellonit, s’endú la sorra de les platges, com volent esborrar els dies de glòria de l’estiu, com volent imposar per la força una tristesa adusta i duradora. Ja ho sé que tornarà a sortir el sol i que podrem passejar-hi pacífics mentre els arbres es van despullant, mentre es treuen les seves túniques d’or o de porpra per mostrar-nos, impúdics, els seus esquelets d’aer glacial. Però ara bufa el vent, ara plou, ara les onades salten esvalotades i, als cors, s’hi instal·la el desassossec i la malenconia.”
Narcís Comadira. "Tristesa". El País, 22.11.2001.
