SOBRE LA POESIA

La poesia té una cosa empipadora
que és la rima, la musiqueta.
Recitada en públic
no es pot aguantar d’afectada.
Si és llarga,
és d’una monotonia pedantesca.

[...]

JOSEP PLA La precària i habitual poesia
(Notes per a Sílvia)

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d’Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l’amor amb la innocència,
i els ne fa somniar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

[...]

JACINT VERDAGUER Què és la poesia?
(Aires del Montseny)

SOBRE LA VANITAT

[...] L’alcohol excita els reflexos mentals del cinisme. Noteu que la gent us escolta, que de vegades riu, que us segueix amb els ulls. Per a la vanitat humana, per a la pròpia vanitat, no hi ha res tan estupefaent ni tan satisfactori com sentir-se escoltat, com tenir un públic aparentment o realment atent. A mesura que la vanitat es va saturant, sentiu que la set augmenta. Entreu en l’horrible engranatge de la fatxenderia i de la set... Aquesta alternació de desigs dura el que dura. Però a la fi es produeix el trencament, el crac, és a dir, l’asfíxia produïda per una enorme fatiga física. Després de la irisada eufòria de les venes inflades i del cor galopant sentiu en les vísceres una gran buidor interna, amb un trencament d’ossos, una desfibració del cos i la immersió en una tristesa inexplicable, immensa, horrible. [...]

JOSEP PLA 5 de juny
(El quadern gris)

[...]

No el coneixeu, lo fruit de la xicoira?
Ventau-lo i se desfà com una boira.
I aquella inflor que creix
amb tot lo seu estuf,
tot s'esvaneix
d'un buf.
Eixa és ta imatge, oh vanitat superba!
D'aquell orgull ne queda un brinet d'herba
que un peu aixafarà.
Aixís la teva ufana,
aixís ta glòria vana
ben tost s'apagarà
com la claror d'un llum
i es desfarà
com fum.

JACINT VERDAGUER Apagallums
(Brins d’espígol)

SOBRE LA PÈRDUA D'IDENTITAT

[...] En els temps de la meva infantesa vaig entreveure l’època arcaica del litoral del meu país. El temperament empordanès s’hi donava amb la màxima cruesa: rebel, individualista, desenquadernat, irreal, contemplatiu, desordenat, somniador, fatxenda i sovint d’una discreció exquisida. La cosa típica i local era molt forta, i el país, un oceà d’anècdotes. Amb el pas dels anys i de les il•lusions de progrés, s’han perdut molts encants antics, la gent s’ha aigualit molt, ens hem tornat molt primmirats i llepafils i, al pas que anem, acabarem tots fent de perruquers o portant smoking, com els cambrers de cafè. [...]

JOSEP PLA Un viatge frustrat
(Aigua de mar)

Quan a Olot jo l'aprenia
mon ofici dava pler,
cada poble a on floria
me semblava un claveller,
Mos clavells i roses veres
jo plantí en eixes riberes,
eren, ai!, jardins les eres
i jo n'era el jardiner.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.
[...]
Mon ofici és mort a França
i en Espanya morirà,
si no serven eixa usança
Vic, lo Camp i l'Empordà.
Si se'n va d'eixos paratges,
en firals i romiatges
ja ningú dirà als veïnatges:
allí passa un català!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.
[...]

JACINT VERDAGUER La barretina
 (Pàtria)

SOBRE LA POR

[...] La por és un sentiment ancestral, obscur, que cap argument lògic no pot contenir i cap reflexió coherent és suficient per a fer reaccionar. Un cementiri és un lloc en el qual, a la nit, els fantasmes es passegen embolicats amb un llençol, entre focs follets i sorolls estranys. La solitud, el silenci, la llunyania d’un camí, produeixen una pertorbació mental. És absolutament impossible d’imaginar el que degué ésser la por en aquest país cent anys enrere; no hi ha prou fantasia per a imaginar-ho. Quan se sabé a la vila que el bohemi Canadell, que era una vella fusta corcada, dormia en un nínxol buit del cementiri, el fet fou considerat una temeritat fantàstica. No cal dir que aquesta por ha estat compatible a plena llum amb les més grans animalades, amb les més delirants procacitats. [...]

JOSEP PLA Palafrugell, peix fregit
(El meu país)

En mos catorze anys, quan n’era donzella,
entre dos llençols dormia soleta.
Quin dormir tan dolç! ¡que ditxosa n’era!
mes ¡ai! qu’un follet m’aixecà gran guerra.
¡Malhaja el follet, nuador de trenes!

En sentir-lo a prop ja n’era desperta
cridant esverada—Correu, mare meva,
que sento quelcom qu’aquí prop fresseja,
ja el tinc ací al llit que’ls cabells me pesca.
¡Malhaja el follet, nuador de trenes!

Encenent lo llum pujava depressa
ma mareta adés posant peus a terra:
—¿Ja et torna a enfadar la dolenta bèstia?
¿No l’esquivarem?—neguitosa deia:
¡Malhaja el follet, nuador de trenes!

JACINT VERDAGUER Lo follet
(Jovenívoles)