2009

Maria Àngels Anglada (1930-1999). Vida i obra

L’exposició temporal d’enguany a la Fundació Josep Pla és una producció de la Càtedra Maria Àngels Anglada i es podrà veure fins el 27 de setembre.

Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer el 1930 al carrer de la Riera de Vic i va morir a Figueres, a l’Alt Empordà, el 23 d’abril de 1999, el dia de Sant Jordi. Va cultivar diversos gèneres literaris: de la narrativa a la crítica literària, passant per l’assaig i les traduccions. Per damunt de tot, però, se sentia poeta i escrivia com a poeta, i les obres d’aquests gèneres són fetes amb els mateixos materials que els versos. Els escenaris de les seves obres, els hem de buscar a la plana de Vic de la seva infantesa, als racons empordanesos que va aprendre a estimar així com als paisatges d’Itàlia i Grècia que sovint foren destinació dels seus viatges. La seva mirada era d’una extrema sensibilitat i sabia destil·lar amb paraules ben trobades tant l’emoció sentida davant la bellesa natural o artística com la indignació davant la injustícia. Maria Àngels Anglada començà a escriure molt aviat, però trigà força a publicar. Aplicava a la seva producció el rigor i el sentit crític que havia afinat després d’anys d’escriure assaig literari en la premsa. La seva obra poètica es troba aplegada a Columnes d’hores (1990) i Arietta (1994). La seva producció es completa amb assaigs i estudis de divulgació literària i també amb traduccions d’autors clàssics.

La seva obra reposa sobre uns eixos fonamentals: la llengua, la memòria, el compromís, el paisatge, l’art i la música… Quan el nostre país faci la pau amb la seva collita de poetes, l’obra sòlida i essencial de Maria Àngels Anglada hi serà entre les primeres. L’exposició Maria Àngels Anglada. Vida i obra és un recorregut cronològic il·lustrat amb imatges i acompanyat de paraules que va dir i escriure l’autora. La Fundació Josep Pla de Palafrugell vol obrir les seves portes a aquesta escriptora empordanesa. Tot i que hi ha aspectes estilístics i ideològics que els separen, Pla i Anglada compartiren dues grans passions: per Itàlia i el Mediterrani, per l’ofici d’escriure.

“Precisament ha contribuït com pocs a divulgar l’accés a la lectura del català, aplicant a la formació de la seva prosa –tant entenedora, clara, matisada i personal- els consells d’Horaci: “tindrà l’heroisme de sacrificar i remoure del lloc on s’estaven aquelles paraules que tinguin poc esclat i minsa vàlua; afegirà mots nous d’aquells que l’ús engendra i introdueix; vehement i llisquívol, molt semblant a un riu d’onades clares, escamparà riquesa onsevulla; redreçarà el que ja sigui lànguid; passarà pena i semblarà que juga

Anglada, M. Àngels. "Dos clàssics: Horaci i Pla". Hora nova, núm 4 (17/23-IV-1984), p.3.

“Canigó

D’una finestra del mas
en ple hivern he mirat el Canigó
d’una blancor radiant.
Només l’abstracció del blanc
molt a prop del mar en calma,
blau, immòbil.

[…] he canviat “immobilitat” pel seu adjectiu, i he escrit “mirat”, en comptes de vist, per necessitats de ritme. Tota la resta és intacta. No em negareu que Josep Pla va escriure, doncs, diversos poemes lírics inesperats.”

Anglada, M. Àngels. "El poeta líric de Notes per a Sílvia - Notes intrascendents sobre Josep Pla". El 9 nou, núm 675 (14-XI-1986), p. 23.

“Hivern

Arbres de fulla caduca
-tronc grisens, romatge nu-
tenen com un desig tímid,
però ben cert, de verdor.
Pluja. Els abres hi frueixen.
I després la tramuntana,
airet tònic, esvelt, clar.
Diu que guaria la gent,
fent l’aire lleuger i diàfan
a la plana entollada d’aigües mortes.”

Anglada, M. Àngels. "El poeta líric de Notes per a Sílvia - Notes intrascendents sobre Josep Pla". El 9 nou, núm 675 (14-XI-1986), p. 23.