1 Fundació Josep Pla: audiovisual Josep
Pla, viatger (24’)
2 Visita guiada a l’exposició permanent, Josep Pla (1897-1981),
instal·lada a la casa natal de l’escriptor.
Mínim 20 persones. Els grups més grans
s’hauran de dividir per tal de circular amb més comoditat per
l’exposició
Preu: 3 ’50€ /pers.
Preu cap de
setmana i festius: + 20%.
Durada: una hora i quart aproximadament
ENTRADES INDIVIDUALS:
1 Fundació Josep Pla:
audiovisual Josep Pla, viatger (24’)
2 Visita guiada a l’exposició permanent, Josep Pla (1897-1981),
instal·lada a la casa natal de l’escriptor.
En aquesta activitat podreu veure un audiovisual de
presentació de l’escriptor i seguidament visitar la casa natal de Josep
Pla
(carrer Nou, 49) on hi ha instal·lada l’exposició permanent "Josep Pla
(1897-1981)" que explica les trajectòries vital, literària i
periodística de l’autor,
emmarcades en l’evolució històrica del s.XX.
Josep Pla (1897-1981)
Audiovisual: Josep Pla, viatger, 1991
Primera volada (1897-1919)
Cartes de lluny (1920-1938)
Aigua de mar (1939-1947)
Coses vistes (1948-1965)
Notes del capvesprol (1966-1981)
Homenots
El meu país
El quadern gris
Entrevista A Fondo, 1976
Presentació
Les fotografies meves em
fan por i no pas per la quantitat més o menys grossa de vanitat
personal que poden contenir, sinó per l’aclaparadora semblança que
tenen amb mi mateix: la mobilitat de les faccions, la projecció externa
dels sentiments, la gesticulació excessiva, la impossibilitat de
mantenir-me en un to i una fredor plausibles.
Notes disperses. XII, 375
Audiovisual Josep Pla, viatger.
Leopold Pomés, 1991, 24'
Vista de la sala d'actes de la FJP
He nascut a Palafrugell (Empordà petit) el 8 de març
de 1897. La totalitat de la meva sang és empordanesa. El meu paisatge
bàsic està compres entre el Puig Son Ric, de Begur, a llevant; les
muntanyes de Fitor a ponent; les illes Formigues a migdia i el Montgrí
a tramuntana. Sempre m’ha semblat que aquest país és molt vell i que
per sobre hi ha passat tota classe de gent, gent errant i diversa.
El quadern gris.
I, 89
Primera volada (1897 – 1919)
Josep Pla amb altres membres de la Penya de l'Ateneu. Ateneu
Barcelonès, 1921.
Fundació Josep Pla, col. Col·legi Periodistes Girona.
Un dia sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i
un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada
pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d’escriure els
sentiments que em produïa la visió de la terra diversa i de la blava
mar escampada. Cada vegada que començava aquests exercicis estava
dominat per una efusió ideal. No m’enamoraré mai tant de cap deessa, ni
de cap melodia, com em vaig enamorar d’aquelles coses. Encegat, vaig
arribar a suposar que serien de possessió fàcil. Pobre de mi! De
vegades, a mig escriure la primera ratlla, ja esquinçava el paper. Ho
tornava a provar... Hi tornava encara. El neguit de la temptativa, una
successió d’estats de joia aparent i de desesperançament real,
m’emplenaven les tardes. Era que ja estava tocat per la fal·lera pueril
i ridícula d’aquest ofici amarg.
El meu país. VII, 475
Cartes de lluny (1920 –1938)
Josep Pla davant les Cariàtides de l'ErecteionAtenes, 1923.
Fundació Josep Pla, col. Edicions Destino.
El periodisme té una cosa bona: obre un camp vastíssim a
l’observació i provoca contactes humans molt variats, alguna vegada,
plens d’interès. A les persones propenses a vagabundejar i a sentir-se
una ombra tènue i inconsistent que passa, un moment, sobre la terra -i
aquest és el meu cas- els permet, a més a més, quan el propi signe
monetari té una certa duresa, desplaçar-se ad libitum. En algunes
èpoques de la vida he sentit el desplaçament en forma gairebé morbosa
-he estat un home errívol. [...] Vaig convertir-me en un passavolant
continental i això em portà a tastar moltes cuines, a dormir en
innombrables llits, a parlar amb molta gent. Durant aquesta etapa vaig
escriure moltíssim.
La vida amarga. VI, 7
Aigua de mar (1939 –1947)
Josep Pla a La Marineda. Calella de Palafrugell, anys 1940.
Fundació Josep Pla, col. Josep Vergés.
Després de tant vagabundejar pel món i de tantes i
inútils fatigues, calia aturar-se un moment i reposar una mica. La
determinació fou bona: hi vaig anar per quinze dies i al cap d’un any
encara hi era, lluny de fam, de feina i de neguit. En aquella època, a
Fornells, no hi havia ni església, ni rellotge públic, ni oficina
administrativa, ni encarnació de l’autoritat legal.
L’escriptor cerca avui la realitat, la meravellosa,
enorme, misteriosa realitat que ens volta i a la qual donem voltes, i
només és acceptada com a veritable aquella literatura que parteix del
real i en cerca l’emoció entranyable.
Ara que sóc horrorosament vell -vuitanta-dos anys- i tinc
una perspectiva suficient, he de confessar que jo no hauria sabut fer
altra cosa que escriure. [...] Els meus escrits m’han permès
d’enfrontar-me amb les coses que m’agraden: descriure un paisatge,
l’enigma del mar, espiar la insensatesa de la vida dels homes i de les
dones, trobar un adjectiu al vol d’un ocell, a les corbes d’una noia
jove, què dir de la petulància d’una flor. El resultat de tot això no
sé quin és, però es troba en aquesta immensa paperassa que vostès tenen
al davant i que constitueix l’Obra Completa. Gairebé res, tota la meva
vida.
Per passar l’estona.
XXXVI, 7 - 8
Homenots
L’única manera de lluitar contra la terrible
invasió de l’oblit, de crear una memòria col·lectiva, és recordar,
infatigablement, el que alguns homes -és a dir, el poble- han fet una
mica més enllà dels interessos particulars, immediats i petits.
Homenots. Segona sèrie. XVI, 7
El meu país
Jo formo part d’una determinada tribu. Aquesta
tribu ocupa una determinada àrea geogràfica, té una manera absolutament
personal de veure el món, parla una llengua determinada, pobra, poc
treballada, mísera -constitueix el que ara es comença d’anomenar una
àrea lingüística-.
És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió -ni
la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser
alguna cosa en la vida-, només de sentir aquesta secreta i diabòlica
mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a
la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano què és
preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió
com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?
El quadern gris. I, 451
Entrevista A Fondo de Joaquin Soler Serrano, 1976,
80'
Vista de la sala
Nací, como solía
pasar entonces, en casa. Claro que la gente de aquí tiene una gran
tendencia a que sus hijos sean muy importantes... ¡Imagínese usted, me
dieron carrera!... Equivocado totalmente, tenía que haber sido un
payés, para arar, para arreglar las viñas y los olivos...
Soler Serrano, J.
Conversaciones con Josep Pla. Destino, 1997, 218
Què fem? 
