Exposicions temporals

“Les fotografies meves em fan por i no pas per la quantitat més o menys grossa de vanitat personal que poden contenir, sinó per l’aclaparadora semblança que tenen amb mi mateix: la mobilitat de les faccions, la projecció externa dels sentiments, la gesticulació excessiva, la impossibilitat de mantenir-me en un to i una fredor plausibles. Són fotografies de les que la gent en diu vives ─exactament: escandalosament vives. Mirant-ne una qualsevol, es veu tot el que hi ha darrera, i això és el que em fa por precisament: el visible que és tot el que hi ha darrera. Les fotografies ─com la conversa─ només són útils per a demostrar el que hom no és; aquestes fotos demostren tot el contrari: el que hom és exactament. La mobilitat de les faccions és un símptoma de la meva gairebé permanent hipocondria; l’exteriorització dels sentiments és la demostració del desordre de la meva vida; la gesticulació és un reflex de la solitud interna; la impossibilitat de mantenir una fredor és una conseqüència de la meva terrible feblesa. La meva misantropia és inseparable de moments d’exaltació, i aquesta línia ondulant ha produït el desordre de la meva vida, la irritació, la impaciència, la nerviositat de tants moments que m’han produït una existència miserable. Aquestes fotografies ho demostren d’una manera claríssima.”