Exposicions temporals

El paisatge humà ens pot fer comprendre l’escultura com a memòria i concepte al llarg del temps. Des de dos observatoris privilegiats: el de l’escriptura i el de la pràctica escultòrica,  dues mirades a l’obra d’Arístides Maillol (1861-1944) —la de l’escriptor Josep Pla (1897-1981) i la de l’escultor Torres Monsó (1922)— ens acosten a un triangle de referències que obre diferents perspectives a l’hora de fonamentar un mètode creatiu.

Imaginem una trobada entre Pla i Torres Monsó, junts en una taula del mas Pla, en ple exercici de reflexió envers el mestre de Banyuls, un diàleg obert amb coincidències i complicitats, però també amb alguns punts de dissidència que permetran establir certs paràmetres escultòrics de futur, com per exemple el concepte de “deformació”, positiu o negatiu en funció de cada mirada.

Aquest plantejament a través de l’escriptura i de les imatges, permet tornar a definir les influències sobre la modernitat dins l’art contemporani, prenent la visió de la dona mediterrània com a model de voluntat creativa així com la capacitat d’evolució cultural dins una Europa fragmentada i poc globalitzada.