Josep Pla al Tabarín

“A l’estiu, una de les coses més agradables que es poden fer, al vespre, a la vila, és anar a seure a Plaça Nova -a esperar la fresca del ventet de la terra. A les terrasses dels cafès d’aquesta plaça, s’hi està bé, sobretot ara que els arbres s’hi van fent i l’escenografia dels llums moderns es lliga tan bé amb la botànica municipal. Com que sempre hi trobeu gent que no calla mai -perquè el peix fregit és xafarder de mena-, gairebé no heu de fer cap esforç mental. A l’estiu, a Plaça Nova, s’hi bada admirablement.

     Però heus aquí que de sobte apareix davant de la vostra vista una cara que d’entrada us sembla una cara nova i que després resulta que teniu per vista. És clar que la teniu per vista! És la cara del senyor Corrales, l’afinador de pianos, tan simpàtic i divertit, que conta magnífiques anècdotes del seu ofici. L’aparició del senyor Corrales a Plaça Nova és el rellotge que ens indica que ens trobem en vigílies de la festa major de Santa Margarida. El senyor Corrales és el primer d’arribar – la persona que ens indica inexorablement que ha passat un any més.

     Després, en dies successius, veiem en Valentí Fumet, en León mecànic, en Costa futbolista, que ens arriba de València, en Pelli cer i alguns altres tipus més de la població, que pel fet de guanyar-se bé la vida fora de casa vénen cada any a passar la festa. Aquests homes van apareixent un darrera l’altre, alegres i contents. Tothom té una veritable satisfacció de veure’ls, tot i que la seva presència ens indica, amb la fixesa de les broques d’un rellotge, que la Terra ha donat una altra volta al Sol, completa.

     Amb el darrer autobús de la S.A.R.F.A. de la vigília solen arribar les senyoretes dedicades a les passions de l’amor. Vénen a complir, amb el seu aire de pintada resignació, els deures de la seva professió i a fer el número que no figura mai en el programa de la festa. La palla nova passa per davant de les terrasses dels cafès entre la hipòcrita indiferència general progressiva – una indiferència, però, molt enriolada per dins. Carrau els porta les maletes de cartó, a dins de les quals no hi sol haver més que un raspall per a les dents.

     Davant d’aquestes successives aparicions sentim que ja no ens podem desdir de celebrar la festa. No és pas que la mandra no sigui considerable! Però, ¿qui seria capaç de quedar malament amb el senyor Corrales, amb en Costa i el simpàtic senyor Pellicer? No. No hi ha més remei: j a no podem tornar enrera. La vida continua. Ha passat un any més. És amb l’aparició d’aquestes figures que comença un altre any i que sota de l’anterior s’ha de passar ratlla, per dir-ho com els vells tenidors de llibres.”